Sonia Rubio és la treballadora social col·legiada 2515. Ho remarca a l’inici de l’entrevista perquè “em fa molta gràcia tindre un número de col·legiada”. Des que va finalitzar els seus estudis de Treball Social, Rubio sempre ha treballat en temes d’igualtat. De fet, actualment, exerceix com a treballadora social en un centre en què es realitzen intervencions integrals amb dones víctimes de violència de gènere. A més, també fa tasques d’agent d’igualtat i és professora associada a la Universitat de València. Se suma a L’Entrevista per a abordar la importància que tenen les reivindicacions del 8M, entre d’altres qüestions.
Què és el que fa una treballadora social en l’àmbit de la violència de gènere?
Sempre tenim un mite a l’hora de vore les treballadores social com a meres tramitadores d’ajudes. El que nosaltres fem en la intervenció, no solament detectem les necessitats explícites i implícites, sinó també treballem les expectatives quan una dona comença una relació. Treballem els indicadors, la prevenció perquè, òbviament, moltes de les dones que nosaltres tractem, com no tenen altra manera de relacionar-se, tenen una primera relació de violència de gènere i després la poden repetir. Aleshores, treballem la prevenció, la identificació, que puguen tindre una xarxa sòlida perquè el que fa en moltes ocasions l’agressor és aïllar-les completament. També que puguen saber de recursos on anar i compartir tot eixe dolor. La violència de gènere s’ha d’abordar d’una manera biopsicosocial perquè part d’eixa responsabilitat per la qual els homes i les dones no es relacionen d’eixa manera correspon a la societat. En eixe sentit, en moltes ocasions estem fallant.
En què falla la societat?
Primer, falla en el fet de no tindre consciència que aquesta és una problemàtica social, per la culpabilització que fem a les dones. No s’entra a una relació de violència de gènere de forma consentida. Hi ha tota una estructura, un cicle, unes expectatives a l’hora de començar una relació. Hi ha una altra persona, que també se n’oblidem en els temes de violència, que és l’agressor. Com podem dedicar tots els esforços a treballar en elles i dir-los que s’equivoquen una vegada i una altra quan no treballem en l’agressor… Així estem fallant com a societat. L’altra part s’ha de treballar, però no només quan ja han fet el delicte, sinó que s’ha de treballar en la prevenció des de l’adolescència. També, com a societat, fallem en el moment en què denunciem i una dona no està preparada per a donar eixe pas. Al ser una problemàtica social, la denúncia no ha de ser l’única solució. Des de l’atenció social, en moltes ocasions, a l’hora d’eixir de la violència de gènere, no denuncies, simplement, has de treballar les ferramentes que pots tindre per a donar el pas d’eixir d’eixa relació. I també fallem quan no culpabilitzem els agressors. Si la dona ja ha denunciat, els agressors es queden a les seues cases i a les dones les traiem del seu entorn segur. Aleshores, això també ha de canviar, eixa manera de centrar tota la culpabilitat i tota la tasca de transformació cap a les dones.
Què és el que es pot fer per a canviar?
No solament és millorar la consciència social, sinó també el que hem de fer a nivell individual: valorar quines expectatives tenim a l’hora de crear una relació. És a dir, moltes vegades depositem la nostra forma de pensar i actuar cara l’altra persona, per estes expectatives que tenim de l’amor romàntic. Tot això ha d’anar canviant, has d’anar agafant les regnes de la teua vida i has de pensar que tu eres una persona completa i que, quan comences una relació, s’ha de fer de forma conjunta per a poder avançar els dos i no fer-ho d’una forma negativa, tant per a tu com per a ell.
Centrant-nos en la professió del Treball Social, com és un dia en la teua feina?
En la professió del Treball Social el primer que fem, majoritàriament, és utilitzar la metodologia de l’entrevista. Sí que és interessant traure informació de la dona que ve al recurs per a detectar les seues necessitats. També per a detectar el coneixement que té sobre la problemàtica per la qual ve allí, que això també ens val a nivell local, en Serveis Socials, quan les treballadores socials fan les primeres entrevistes i detecten uns tipus de comportament que tenen en comú per a identificar una relació de violència de gènere. En la primera entrevista, allò que fem és que la dona ens relate. En el Treball Social, hem de crear un vincle amb eixa dona. La perspectiva de gènere ens diu que, en el moment que creem eixe vincle amb eixa dona, ja podem aprofundir en la problemàtica i podem treballar amb ella per a poder trencar eixos llaços d’una manera digna. Jo sempre dic que les dones, en moltes ocasions, quan prenen la decisió d’eixir de la situació de violència, ja han portat molts anys darrere. El que també hem de fer des del Treball Social és vore en quin punt es troba la dona: respectar els temps de les dones víctimes, saber quan han d’eixir i quan no. Una altra cosa molt important és la coordinació. Hi ha molts àmbits que hi intervenen: el sanitari, els Serveis Socials d’atenció primària, les cases de la dona… He de fer eixa teranyina de coneixement del cas perquè també li puga rebotar els recursos on pot anar i, sobretot, sentir-se segura. Ací el que tractem és que la dona entenga que, una vegada ix, estarà segura. I sempre estant conscients que en la primera entrevista fem una avaluació del risc que ella pot tindre, per això necessitem dades de l’agressor per a poder avaluar quina és la perillositat. Sobretot, tenim molta coordinació amb els cossos policials perquè són qui primer van a acudir quan a la dona li passe qualsevol cosa.
En relació a aquests àmbits, com els cossos policials, sanitaris, judicatura…, creus que existeix la perspectiva de gènere?
Tu no et despertes un dia i de repent tens la perspectiva de gènere. De la mateixa manera que tota qualitat científica o acadèmica, la perspectiva de gènere s’ha de treballar, és a dir, t’has de formar. En moltes ocasions, ni la judicatura està formada en perspectiva de gènere, ni tampoc els cossos policials. I com a autocrítica, m’atreviria a dir que companys i companyes de professió no saben aplicar la perspectiva de gènere. Tenim un repte i és la consciència de com s’ha de treballar en eixa perspectiva de gènere. Allò bo que té la Policia també és que té accés, no solament a la dona, sinó a l’home, igual que la judicatura té accés a l’agressor. Aleshores, es podria treballar en eixe àmbit molt més amb ell i deixar la dona un poc tranquil·la.
Per què el discurs masclista i de l’odi, a hores d’ara, està calant tant, sobretot, entre gent jove?
Esta forma masclista el que pretén és mantindre uns privilegis. És la por a eixe canvi, a eixa transformació, que hi haja espais que es respecte, no solament a la dona, sinó també a altres col·lectius que, per a eixa idea hegemònica, no corresponen a un cos que té el dret a tot. Aleshores, crec que és la por i el desconeixement. Per exemple, en la violència de gènere apareixen molts mites, com el de les denúncies falses. Estos mites, per molt que els desmuntes, encara segueixen estant. Per què? Perquè es veu que és un atac cap a un cos privilegiat, que ha sigut i és l’home. Això sempre ho tindrem ací. L’altre dia escoltava que la violència era l’única resposta dels incompetents i jo crec que la violència, la exerceixen les persones que no saben treballar d’una altra forma, que no tenen una altra resposta cap a formes democràtiques com estem veient hui en dia. És perillós el retrocés que tenim i no solament es veu en l’auge de partits polítics, sinó també es veu en les agressions sexuals grupals que hi ha hagut últimament. Vull recordar que no solament és una agressió sexual, són quatre o cinc violacions. Dona compte eixa idea d’agressió múltiple quan són violacions completament individuals que es fan de forma grupal per a mantindre eixe poder. El poder és una cosa que qui el té, no el vol deixar. I les dones estem molt lluny d’aconseguir eixe poder.
Falta educació?
Falta molta educació. I falta educació democràtica i de transformació. Els valors hui en dia són uns valors completament arcaics, que donen la idea d’una imatge d’una societat que no correspon al segle XXI. No solament falta educació en les institucions educatives, sinó també en els mitjans de comunicació, com a agents socialitzadors. És a dir, la tasca que tenim nosaltres a casa a l’hora d’educar, sobretot a xics, és molt gran i encara no estem aconseguint-ho. Primerament perquè creiem que, com eixa igualtat ja s’ha aconseguit a nivell de drets, ja no tenim res a fer. I no és així. La igualtat real no és la igualtat formal. Nosaltres podem tindre moltes lleis, però encara no ha aterrat eixa igualtat real i eixa transformació. Al cap i a la fi, el que vol el Treball Social és, no solament crear una societat més igualitària, sinó també una consciència d’evolució constant, perquè hi haurà problemàtiques ara i sempre.
Per què és tan important mantindre dies com el 8 març, Dia Internacional de la Dona?
No són dies de celebració, sinó són dies de reivindicació. En moltes ocasions, els dies que celebrem és per hi ha hagut assassinats, feminicidis o ha passat una cosa molt important que es puga recordar. El 25N ve provpcat perquè cremaren unes dones i reivindiquem el Dia de l’Eliminació de les Violències contra les Dones. És important perquè no només hi ha un tipus de dona, sinó hi ha milers i portem suportant una educació masclista i unes estructures d’invisibilitat cap a la dona que se n’han de traure. Si nosaltres parem, el món es para. També el que fem és donar un toc d’atenció: un altre tipus de societat és possible. Que València es tanque com es fan amb les manifestacions del 8M o el 25N és un motiu d’orgull perquè la gent està cansada de patir totes eixes violències. Per tant, poder eixir d’una manera tranquil·la i dir ‘el carrer és meu’. És això, poder dir i deixar evident que hi ha una desigualtat hui en dia. Per moltes lleis que es facen, les dones seguim sent un graó més baix dins de la societat i nosaltres no volem ocupar eixe espai.
En el dia a dia d’una dona, com es mostren aquestes violències?
En els temps de la COVID-19, la violència que més patim les dones és la violència econòmica. La majoria de les dones, hui en dia, no tenen accés a un treball o els treballs són precaris o no estan donades d’alta i, per tant, el sustent econòmic no el tenim. La violència econòmica ens travessa a hores d’ara i des de fa molts anys. La violència sexual, encara que tu tingues una parella, quan dius no és no i en moltes ocasions això no ocorre. També estes manades, que sempre han estat i es mantenen, o el fet que tu no pugues anar de nit tranquil·la pel carrer. Després, la violència física la patim, sobretot, en la parella. La violència psicològica és més difícil de detectar, però les dones també patim violència a l’hora dels menyspreus dins dels nostres treballs perquè encara la veu dels homes se sent molt més que la de les dones. Si parlem a nivell de treball, en la jerarquia, per exemple, nosaltres no ocupem els llocs de catedràtiques si parlem de la Universitat de València, perquè l’espai de cures encara l’ocupem nosaltres. I això és un gran hàndicap per a nosaltres. Si parlem del Treball Social, aquesta és una professió feminitzada, que no feminista en algunes ocasions, la qual cosa s’ha de treballar. En moltes ocasions, qui ocupa els llocs més importants són ells, els càrrecs de direcció i de responsabilitat. Aleshores, també hauríem de canviar-ho, nosaltres hem de fer un poc d’autocrítica i donar passos endavant. La violència patrimonial és el fet que, quan comprem una casa, quasi sempre la posem al nom dels altres. I altra violència que patim és la mancança d’autocura que tenim: ho assumim tot, cal començar a dir que no i això ens ve per una educació de gènere. Crec que el dia a dia de les dones no és que siga violent, però ser dona durant un dia cansa per les tasques que tenim i hem anant assumint. Això cal anar canviant-ho d’una forma accelerada.
