Lorena Ramírez Olmos és treballadora social en un centre de dia per a persones grans en la ciutat de València. Afirma ser molt feliç al seu lloc de treball, un espai en el qual s’atenen les persones majors d’una manera integral. Recentment, Ramírez ha rebut un reconeixement de l’Associació Veïnal de Torrefiel per la seua tasca en l’atenció a les persones grans durant el període que van estar tancats els centres de dia pel decret de l’Estat d’Alarma. Aquesta treballadora social amb tanta energia és la segona col·legiada que s’atreveix a participar a L’Entrevista.
Quines tasques realitza una treballadora social en un centre de dia per a persones grans?
La tasca fonamental és promoure que la persona gran, quan s’incorpora al centre de dia, participe, s’integre, tinga un bon ambient i puga interrelacionar amb els seus igual. També és molt important que la família forme part d’eixe projecte, que bàsicament és que la persona gran no deixe de créixer, no deixe de tindre curiositat, previndre tota eixa apatia, eixa falta d’estímuls perquè la funció principal dels centres és estimular i promoure contínuament. Per descomptat, una vegada tens eixe pas fet, és detectar quines necessitats poden haver-ne tant en la persona gran com en la seua unitat de convivència per a posar en marxa els recursos que estan a disposició de la ciutadania, per exemple, a través dels Serveis Socials.
Què et va portar a estudiar Treball Social?
És una cosa curiosa perquè m’ho preguntava molta gent quan vaig començar a estudiar Treball Social. Realment, el que em va fer elegir Treball Social va ser un poc posar els peus a terra, vore la realitat. Vore la realitat de la vida i estar a prop dels problemes de la gent. Eixe va ser el perquè de l’elecció d’aquesta professió.
Com van ser els teus inicis?
Va ser una experiència meravellosa perquè, a més a més, vaig fer la carrera a la UNED. Això vol dir que havies de tindre una capacitat d’organització i una voluntat extraordinària. I unes habilitats impressionants per a poder compatibilitzar la faena que tenies amb l’estudi. Vaig trobar un grup de dones impressionant, que venien de llocs i orígens diferents, però vàrem fer un bon equip. Va ser un temps molt bonic per a mi, vaig descobrir moltes coses que m’han aportat un valor grandíssim.
Del teu dia a dia al treball, què és el que més t’agrada?
El que més m’agrada cada dia és que les persones grans em conten coses, em diguen com se senten, què han fet… Són una font de coneixement i de saviesa, de com afrontar la vida, el dia a dia. L’experiència és molt enriquidora perquè t’aporten molt més del que tu dones. Estic molt contenta per tindre la sort de participar en aquesta faena.
Què és el més fàcil del treball amb la gent gran?
El més fàcil de treballar amb ells és que t’estimen i t’ho demostren constantment. Tota l’estona t’estan agraint que els dediques el teu temps. És al·lucinant. Per a mi, és un privilegi poder estar amb ells. A més, et faciliten la vida perquè cada dia et diuen ‘que bé que estigues ací amb mi, que et preocupes per posar-me les ulleres o recollir el mocador que se m’ha caigut…’. Són xicotetes coses per a nosaltres, però a les persones grans els dona la vida perquè, a la millor, no poden moure’s… Constantment, estan dient que t’estimen. És molt bonic.
I el més difícil?
La dificultat que tens, com a professional, és que sàpiguen que sentir ser major no necessàriament passa per tindre que estar sempre trist o sol. Evidentment, és una situació que passa. La realitat és eixa. El més complicat és aliviar-los, d’alguna manera, la solitud no elegida. Evitar que estiguen tristos o que es deprimisquen. És una cosa complicada perquè és quan venen les mancances dels fills, els nets, la família… El dol de perdre és un procés ben difícil per a un professional.
Creus que existeix la creença en la societat que les persones grans estan abandonades, que no se’ls fa cas, que s’els deixa en un centre de dia perquè no molesten?
No, no, trobe que no. Una cosa és el recurs del centre de dia, que és un recurs meravellós per a persones grans depenents, és a dir, que no poden fer a sa casa tot el que haurien de fer, com prendre’s la medicació, tindre una higiene personal, fer exercici encara que siga de manera passiva… O siga, hi ha una sèrie de serveis de promoció i d’estímul per a la gent gran depenent que converteix el centre de dia en el millor recurs. Hi ha professionals que cobreixen de manera integral totes eixes necessitats. Una altra cosa és quan la gent gran interioritza que són persones que estan en un moment de la seua vida en què la pèrdua de la vida mateix s’apropa. En eixe sentit és quan faig referència a la solitud, a la tristor, a la falta de vitalitat per a poder continuar la vida. Faig aquesta reflexió de la dificultat que, com a professional, puc tindre perquè no pots enganyar. Cal facilitar a eixes persones que assumisquen eixe moment com un altre moment de la seua vida. Que no el vinculen a un despreci, a un abandó. És una etapa de la vida que com millor la visquen, millor se n’aniran d’ella.
Quin paper tenen les famílies?
Importantíssim, perquè les famílies, efectivament, ara sí puc fer referència al que has dit, les famílies no poden projectar en el familiar que eixe recurs és ‘jo et deixe ací i ja està’. Les famílies tenen un paper importantíssim en el fet de no projectar en ells la sensació de ‘estic ací i et deixe’. És molt difícil que ho facen perquè, com les persones grans usuàries se n’adonen de la tasca professional que es fa dins dels centres de dia, tan individualitzada, no tenen eixa percepció. Per tant, el familiar, encara que volguera per ignorància, acaba corregint eixa falsa creença. És molt important, quan s’introdueix una persona gran en un centre de dia, el familiar faça partícip en el procés. Per exemple, es fan tallers de família. La comunitat està en continua relació amb les tasques que es fan allí.
Existeix un problema de recursos?
Falten recursos? Sí. Què és el que ocorre? Hi ha molts centres de dia privats i que es concerten places, però centres de dia municipals (públics) no hi ha tants, sols hi ha quatre (a la ciutat de València). Cada vegada, la població està més envellida i amb més necessitats d’incorporar-se al recurs del centre de dia abans que, per la seua evolució, per l’edat o per la malaltia, deixe de ser apropiat eixe recurs. És a dir, podem estar parlant que es podria entrar en un centre de dia als 70 i aprofitar fins als 80 anys eixe recurs, per dir alguna edat aproximada. Però, actualment, entren als 80 anys i pràcticament estan fins al final de la vida. També és cert que cal fer pedagogia en la societat. Moltes vegades els familiar interpreten ‘ací deixe el iaio’ i, per això, tarden en fer les sol·licituds per a demanar-lo, però és el recurs més adequat perquè pot haver-hi una capacitat de relacionar-te, tindre amistats, generar un ambient ple d’estímuls…
Què tires en falta dels poders públics com a professional del Treball Social?
En general, trobe que no es prenen amb rigor el sistema de Serveis Socials. Perquè estem molt lluny d’eixe concepte de Serveis Socials equiparable a un sistema de Sanitat, que des de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives tant es reclama. Estem a anys llum. També et puc citar el que des del Govern central anomenen sistema de cures. Tire en falta, en general, coneixement. Hem de tindre un concepte rigorós de l’atenció social i de les cures. No pots anar posant ‘pegats’ perquè al final fa aigües per tots els lloc. També és veritat que hem passat unes crisis que són horroses i ara estem en un context COVID-19, que és més horrible encara. El context que estem vivint està impedint que les polítiques socials fluïsquen d’una manera que la ciutadania les puga percebre. En resum, el que tire en falta és que es pose en valor el sistema de Serveis Socials. Els governs s’ho han de creure. No pot ser que els Serveis Socials siguen un maremàgnum de paperots i de gestionar coses que es podrien delegar. Per exemple, si les gestions tenen relació amb Educació, que vagen a la Conselleria d’Educació. Els Serveis Socials ho tenen clar, però de vegades sembla el ‘calaix de sastre’ i les professionals no podem fer una intervenció familiar correcta.
Els centres de dia es van tancar amb el primer decret de l’Estat d’Alarma, però no has deixat de treballar en cap moment. Quines tasques excepcionals has estat realitzant des que va començar la pandèmia de la COVID-19?
Quan es tanquen els centres de dia, estes persones on estaven? A sa casa. El que fèiem les treballadores socials i els altres col·lectius professionals era un seguiment diari de cada persona. Anàvem fen torns per a detectar problemes. Per exemple, si jo detectava una carència nutricional, el derivava al metge o al professional corresponent. A més, els fèiem arribar exercicis d’estimulació cognitiva, exercicis lúdics, taules de gimnàstica… En definitiva, aprofitar per a realitzar una estimulació sensorial. Com a treballadora social, a més de fer un acompanyament afectiu, la tasca que realitzava era la detecció de necessitats per a poder activar recursos. Què hem estat activant? El servei d’atenció domiciliària, que el va posar l’Ajuntament; vam fer també teleassistència; donàvem unes bosses de menjar, a tarvés d’un acord amb Creu Roja; i el servei de Menjar a Casa. Feia diumenges i tot ja que tenia usuaris que necessitaven que els telefonara perquè estaven completament sols. Per a mi, una cosa extraordinàriament enriquidora ha sigut que, cada vegada que els telefonaves, notar que tenien alegria. Ha sigut una grandíssima experiència a nivell humà. Coses tan essencials com és que et criden per telèfon, que et pregunten ‘com estàs?’. Això ho agraeixen tantíssim que és meravellós.
Creus que l’estigma de gent gran com a càrrega s’ha agreujat amb la pandèmia o, per contra, s’ha visibilitat i ha ressorgit l’empatia de la població amb aquest col·lectiu?
Venim d’uns governs de la dreta en què estava molt arrelat el concepte de fer diners fàcilment, comprar i vendre amb rapidesa… (gesticula) Això és ‘antipersona major’, perquè les persones grans necessiten recapacitar, necessiten prendre’s el seu temps. La crisi econòmica ha deixat en l’atur un percentatge gran de gent amb més de 50 anys que la societat neoliberal considera que és una càrrega. Què ha passat amb això? Aquesta pandèmia ha servit per a posar blanc sobre negre, ha tret fora una cosa que estava oculta. Ningú parlava d’eixe tema: que hi ha gent gran que està sola, que hi ha gent gran que tenia escarabats a casa… Tot això ha visibilitzat una població que, després d’haver passat una guerra, criar els fills, ajudar-los amb els nets… ‘Què fem ara amb aquestes persones?’ Les persones grans no han eixit de casa durant la pandèmia de la COVID-19. No han volgut eixir i comprenen la dimensió del problema de la pandèmia com no ho fan altres col·lectius. Ells saben què és patir i què és la mort. La pandèmia aflora aquest col·lectiu que estava ocult. A més, ha sigut el col·lectiu més responsable. No es lleven la mascareta perquè tenen ganes de viure, de gaudir del sol, de la pluja, dels ocells, sentir cançons, parlar de la lluna…
