La Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG) promou des de 2014 que cada 5 de novembre se celebre el Dia de les Persones Cuidadores. Sense dubte, una efemèride molt necessària donat que el treball de cures no es reconeix socialment ni econòmica com cal, malgrat que ha estat essencial per al nostre desenvolupament individual i col·lectiu. De fet, la crisi de la covid-19 ha fet palés no tan sols que es tracta d’una activitat fonamental, sinó la precarietat en la qual s’exerceix.
A més, hem de tenir en compte que el treball de cures va en augment. Prova d’això són dades com les següents:
- D’acord amb l’estudi «Envelliment i dependència: situació actual i reptes de futur», realitzat per la Universitat Pompeu Fabra, un 34% de les persones majors de 65 anys a Espanya necessita suports o cures en vida quotidiana.
- Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la taxa de dependència a Espanya (que és la proporció entre la població dependent -menors de 16 anys o majors de 64- i la població en edat de treballar -de 16 a 64 anys-) se situava a 2020 en el 54,40%, per la qual cosa ha crescut sis punts en tot just deu anys (era del 48,44% en 2010).
- El Govern preveu que el nombre de persones majors dependents a Espanya es duplique fins a arribar a 1,6 milions en 2050.
Requereix un esment especial la situació de les dones, ja que assumeixen gran part del treball de cures. De fet, segons informació facilitada per l’Institut de Persones Majors i Serveis Socials (Imserso) a 30 de setembre de 2021, un 88,8% de les persones cuidadores no professionals a Espanya són dones. Això té notables conseqüències en la seua qualitat de vida, independentment de si es tracta d’una tasca remunerada o no. Incideix en les taxes de desocupació, en el seu nivell d’ingressos econòmics, en el seu estat de salut…
Parlem, per tant, d’una qüestió que no podem ignorar com a societat. Tot plegat, les i els treballadores/s socials compartim la reivindicació de visibilitzar i dignificar les cures. És una tasca que, evidentment, ens toca de ben a prop tant professionalment com personalment. Des del col·legi, a més a més, volem donar suport a la campanya promoguda enguany per la SEGG, que vol cridar l’atenció sobre els problemes emocionals i psicològics de les persones cuidadores amb familiars:
“La vida els canvia en molts aspectes per les noves tasques, rols, responsabilitats a assumir i per les habilitats que necessiten per a això. És relativament freqüent trobar-se amb l’experiència de l’impacte emocional en el/a familiar cuidador/a que li porta a sentir-se culpable per situacions com no actuar, no ser prou capaç, perdre la calma o prendre’s algun temps lliure.
Hi ha tres factors que s’han d’analitzar si un/a cuidador/a se sent culpable: un és l’autoexigència que porta a exigir-se ser perfectes quan és important donar-se permís per a equivocar-se perquè ningú és perfecte ni té totes les respostes en tot moment. Un altre és dedicar-se temps a un mateix no ha de ser símptoma de culpabilitat sinó un dret i deure perquè quan el cuidador es troba bé podrà cuidar millor; i un tercer aspecte és pensar que alguns pensaments no han d’experimentar-se o són dolents perquè és normal sentir-se estressat o enfadat o tenir algun pensament negatiu”
Reconfirmem el nostre compromís d’atendre i fer costat al treball de cures hui i cada dia!
